Finalment, després de 5 mesos de viatge, arribem al paradís!
Mmmm, al paradís? Què és el paradís? Aquesta pregunta ens l’hem fet tots algun cop a la vida. I bé, nosaltres, després de veure centenars i inclús milers de llocs d’arreu del món (molts dels quals increïbles), podem dir ben alt que el paradís és on un és feliç, on hi ha la gent que t’estimes i on tens el que necessites per viure bé.
Doncs no, no era ben bé el paradís. Segurament podríem definir-ho com un lloc idíl·lic, un lloc on tots aniríem de vacances uns dies a desconnectar, però el paradís no.
Hem passat dues setmanes per unes quantes illes i platges fabuloses. Sí, tots sabeu de què parlem: “Un dia fred i nuvolós de febrer, vas a qualsevol sala d’espera, obres una revista i PAM! Allà la veus: Una platja de sorra blanca, al seu darrere una selva tropical tan plena de palmeres i cocos que sembla un miratge, i al davant l’aigua transparent del mar. S’hi aprecien tots els colors del fons marí; un blau turquesa que enamora, el vermell roent del corall o el verd i el groc intens dels peixos que s’hi divisen… A l’horitzó aquells illots/muntanya que són senyal inequívoc de la costa tailandesa…”
Sí, bé, hem estat aquí dues setmanes. I com podreu suposar, la vida ha estat duríssima… 😉
Però no, avui no us farem dentetes de tot el que hem fet (anar del bungalow a la platja i de la platja al bungalow), sinó que ens agradaria explicar amb les nostres paraules com és el suposat paradís que ens venen a la tele, revistes i internet.
Koh Lipe
Primer de tot vam arribar a Koh Lipe. Segurament, si intenteu materialitzar la descripció que hi ha més amunt, estareu imaginant aquesta illa. Koh Lipe forma part de l’arxipèlag de Taurtao, i tot i que és de les més petites, n’és la més turística. Pel que fa a la mida, amb 10 minuts caminant creues l’illa de dalt a baix (no hi ha mitjans transport).
Més enllà de la bellesa natural de l’illa, Koh Lipe està molt alterada pels humans. En una de les illes més boniques del mar d’Andaman, mar de l’est de Tailàndia, a l’ésser humà no se li ha acut cap més cosa que construir-hi un passeig d’asfalt que creua l’illa, el walking street, que a més està ple de botigues i restaurants a uns preus tres vegades més alts que a la resta Tailàndia.
A més, la febre turística ha provocat que els pobladors originaris hagin hagut d’emigrar a punts quasi marginals de l’illa, a viure en autèntiques barraques…
Després de veure l’horror turístic de Koh Lipe (que s’assemblava més a Platja d’Aro que a qualsevol altra cosa), vam anar a l’altre extrem, Koh Libong.
Koh Libong
Koh Libong és sinònim de tranquil·litat i pocs, poquíssims turistes.
Aquí sí que hi havien transports, ja que l’illa és una mica més gran. Utilitzen unes motos enganxades a un carro que feien servir de camió, taxi, autobús o per qualsevol utilitat que se’ls ocurreixi. El millor d’aquesta illa és la n0-preparació turística que hi ha. Només vam trobar-hi un ressort format de bungalows davant de la platja a on hi havia uns 20-30 turistes. I al poblet que teníem al costat dels bungalows només hi havia un xiringuito per fer tots els àpats i una botiga de queviures.
Per arribar-hi s’ha d’anar amb una barca que té més pinta d’enfonsar-se a la primera onada, que no pas de portar-te sa i estalvi al teu destí.
El que fa que aquesta illa sigui especial i màgica, és que amb l’absència del turisme s’ha pogut mantenir d’allò més verge. Allà és possible veure una posta de sol a la platja, acompanyat per un grapat d’ocells i ningú més.
Us preguntareu com hi vàrem arribar? Doncs gràcies a uns nois de Reus, que ens vam trobar a Koh Lipe i ens van explicar meravelles d’aquest lloc.
PISTA PER TROBAR LA BONA ILLA PARADISÍACA: Quan algú que ha estat viatjant per la zona a la que tu vols anar, et parla sobre un lloc del que no en saps res, que no has vist anunciat enlloc, que no en parla ni la Lonely Planet… Aquest és el bon lloc per conèixer la veritable gent del país, els paisatges més bonics i viure les autèntiques aventures!
Tonsai i Railay
Després de Koh Libong vam anar a Tonsai. Una platja de la zona de Krabi.
Tonsai és molt curiós perquè és només una platja, però plena de hostels motxilers. Per arribar-hi, té la particularitat que només s’hi pot arribar caminant quan la marea està baixa. Si l’enganxes alta, ja pots buscar un lloc per dormir a Railay, la platja al costat de Tonsai, perquè fins l’endemà no podreu arribar-hi caminant. Sinó, sempre es pot pagar i recórrer als taxi-boat.
Una altra particularitat de Tonsai és que és un molt bon lloc per practicar l’escalada. Aprofitant les seves escarpades parets de cares a la platja, escaladors de tot el món es passen el dia enganxats a les roques. El paisatge és espectacular i encara que no t’agradi escalar, gaudeixes contemplant aquestes enormes roques que sembla que surtin del mar.
Nosaltres no som escaladors i no anàvem a Tonsai amb la idea d’escalar, però sí que vam fer una excursioneta a la llacuna amagada de Railay. Per arribar-hi no calen ni peus de gat ni moscatons, però sí una mica d’habilitat per agafar-se amb mans i peus sobre les roques, utilitzar cordes, escales de bamboo… El resultat va valdre molt la pena!
Tot i això, a Railay i Tonsai els hi falta l’autenticitat que nosaltres buscàvem en el nostre recorregut. Està tant preparat pel turisme (tot i ser un turisme hippie, jove, motxiler i d’escalada), que per exemple, han arribat a separar el poblat autòcton del turístic per un mur de pedra. I després diuen d’en Trump…
Reflexions
El turisme està molt bé i és molt enriquidor, a nivell personal pel viatger i a nivell econòmic pels locals. Però de què ens serveix fer turisme destructiu? És correcte viatjar a llocs on s’ha apartat la gent local del seu propi poble? A on s’està destruint la fauna local per poder tenir una piscina a 25 metres del mar? No seria millor conèixer com viu la gent local, en comptes d’anar a l’altre punta del món a viure igual que com vivim a casa nostra?
Ànnia i Albert