Som l’Albert i l’Ànnia. Ens vam conèixer a l’institut i des de llavors hem viscut junts molts moments de les nostres vides. Entre altres coses, compartim l’afició pel bon menjar i les cuines del món, les ganes de sortir de la nostra ciutat a la mínima que tenim uns dies, les bones estones amb la família i els amics; però sobretot compartim el somni de donar la volta al món.
Albert Martínez Castellarnau
Vaig néixer a Girona en un assolellat u d’Abril del 1994. La meva infantesa es pot dir que va ser còmode, sense cap preocupació, simplement la d’anar cada matí a l’escola, la típica infantesa de nen de família benestant del nostre país.
Així van anar passant els dies, les setmanes i òbviament els cursos escolars. Però hi havia una cosa que no marxava, una sensació que encara no sabia exactament el que era, però que anys després viag descobrir: claustrofòbia.
Així que, quan vaig acabar el batxillerat, vaig agafar una motxilla, i me’n vaig anar al Regne Unit a viure. Allà, a part de treballar explotat i adonar-me que no sabia anglès, no vaig fer gaire res més que malviure. Per tant, al cap de tres mesos d’haver-hi arribat, vaig recollir les meves coses i vaig tornar decidit a millorar els meus idiomes i la meva formació.
Vaig decidir recuperar el temps perdut i vaig posar-me estudiar Alemany, Anglès i una carrera d’economia. Fins que un dia, parlant amb l’Ànnia (amiga de feia temps), vam decidir mig en broma mig en serio que faríem una volta al món…
Ànnia Pons de Ciurana
M’encanta viatjar. He tingut la sort que als meus pares també; des de petita m’han portat a veure món recorrent una bona part d’Europa i països asiàtics com Turquia, Síria, Jordània, Sri Lanka o Japó. També he emprès viatges pel meu compte cap a Amèrica, estant-me a Estats Units o Canadà.
Sóc catalana de Girona ciutat, germana gran i escolta de tota la vida. La meva gran passió de sempre, la música, la practico cantant en un cor, tocant el violoncel i impartint classes de cant a escoles.
Ara, amb 22 anys, estic apunt de graduar-me en Dret. Veig que arriba un punt d’inflexió a la meva vida, havent de triar quin camí vull seguir. Un dia, parlant amb l’Albert, vaig adonar-me que potser en realitat no és un camí a triar, sinó un viatge per fer. I no pas un viatge fent de turista o estudiant d’idiomes, sinó un viatge essent una viatgera, amb ell.