A partir d’aquell moment tots els components del cotxe menys en Carlos i un company rus, van vomitar i es van anar trobant malament. Sí, l’Ànnia també. Al acabar el dia vam arribar a la població de Villa Mar, a on vam dormir la primera nit. Allà va començar una ferotge batalla per veure qui s’emportava la competició de “treure l’estómac per la boca” més vegades del viatge.
L’endemà ens vam llevar que el marcador estava 3-1 ”guanyant” l’Albert. El pobre va passar més estona al lavabo que al llit…
El dia sobre el 4×4 va començar visitant unes roques que de forma completament natural havien adoptat formes diverses: una “rèplica” de copa del món, un camell, edificis d’un poblet d’Itàlia o moltes altres que la teva ment podia imaginar.
Després de passar per aquest punt, vam anar a un dels llocs més màgics del tour, la Llacuna Amagada. I és que per arribar-hi s’ha de caminar durant unes 45 minuts per alta muntanya (recordeu que estem a més de 4.000 metres d’altura); i llavors s’arriba a un paratge semi-paradisíac que està ple de llames i alpaques en llibertat. Et genera una pau i tranquil·litat… Difícil d’explicar.
Just abans de dinar vam anar al Cañón del Inca, on hi ha un riu que amb el pas dels anys ha format aquest canyó. A part de la fondària, és molt espectacular perquè el riu té un color i una forma que sembla una enorme serp, una anaconda.
Després de dinar vam tenir un viatge de 3 horetes fins al nostre alberg. L’alberg estava a tocar del salar i sorprenentment, estava tot construït amb sal! Acabats d’admirar durant una estona l’allotjament; i sí, ho admetem, de provar a veure si era sal o no llepant les parets; el nostre conductor/guia Carlos ens va portar a veure la posta de sol des del Salar d’Uyuni. Va ser increïble.
L’endemà al matí, ens vam llevar a les 4 per veure sortir el sol des del Salar. Va ser un matí ple d’emocions. Ens vam llevar que el marcador s’havia ajustat, l’Ànnia havia retallat l’avantatge que tenia l’Albert, ara estava 3-2. A més, en Carlos no apareixia per enlloc, tots els altres 4×4 amb més viatgers i guies havien marxat, i ell no apareixia.
Finalment el vam trobar i vam començar el viatge cap al centre del Salar. Però passava alguna cosa, dins del cotxe flairàvem una olor especial, que ens era coneguda però no aconseguíem esbrinar què era, fins que hi vam caure: feia una olor d’alcohol que espantaria al mateix capità Hadock. Li vam demanar al conductor que parés i que algú de nosaltres conduiria, però ell no volia, deia que estava bé (sort que el Salar no té carreteres i és impossible tenir-hi un accident).
Tristament, parlant amb altres viatgers i llegint blogs, sabíem que és força comú que alguns dels guies s’emborratxin durant les nits en els refugis del salar. És un problema que sembla que cada vegada va a menys, però existeix.
Vam veure sortir el sol. I a partir d’aquí va començar el que segurament sigui el millor dia del nostre viatge. Com que és difícil explicar-ho en paraules, deixarem que gaudiu de les millors fotos que vam saber fer (al final hi ha explicació tècnica).
El Salar d’Uyuni és el desert de sal més gran del món amb els seus 10.582 km2 (dues vegades la província de Girona). Està format per unes 11 capes de sal d’entre 2 i 10 metres cada una, i la crosta que hi ha a la superfície té una espessor de 10 metres més. Per tant, té una profunditat d’uns 120 metres.
Es calcula que del Salar d’Uyuni se n’extreuen cada any 25.000 tones de sal. Però no penseu que ens quedarem sense desert de sal, ja que s’estima que hi ha uns 10.000 milions de tones de sal (una bestiesa impossible d’imaginar).
El Salar d’Uyuni també és famós per fer-se fotos mítiques jugant amb la perspectiva. A continuació n’hi ha algunes de nostres…
I fins aquí arriba la nostra aventura pel Salar d’Uyuni, el desert de sal més gran del món.
Ah! I per cert, la competició la va guanyar l’Albert per 3-2, FELICITATS “CAMPIÓ”!
Ànnia i Albert