Quan arribes a un lloc, i et reben a 2 graus de temperatura, caient aigua-neu del cel i amb un vent gèlid que semblava arribar del mateix pol-sud, no esperes passar-hi gaire bons dies, la veritat.
Així és com ens va rebre San Carlos de Bariloche. Situat a l’extrem occidental de l’Argentina, està just a sota de la cordillera dels Andes, i al costat d’un llac, un llac tant gran que no té fi. De fet, hi ha més d’un port nàutic amb barques i velers…
Des d’un principi (bé potser des d’un inici no exactament), ens va enamorar, ja que és una ciutat increïble on pots fer milers de coses.
Nosaltres vam optar per seguir amb les nostres rutes de trekking, per estirar les cames enmig de la natura, després de l’estrès i de les innumerables hores de transports que vam haver de fer per travessar el sud de Xile.
Una de les coses per les que ens va acabar d’enamorar Bariloche va ser per la gastronomia. Per exemple, la Parrillada de carn exquisida en la que ens van servir els trossos més variats de la vedella i el xai. O la fondue de formatges feta al pur estil suís. O la xocolata desfeta artesanal que podies tastar a cada cantonada del poble, ja que Bariloche és considerada la capital nacional de la xocolata (després d’un mes menjant dulce de leche com a substitut del cacau, ens venia moltíssim de gust menjar xocolata). Tot i així, la sorpresa culinària més gran va venir amb “el Curanto”.
Què és el Curanto? Bé, primer de tot explicar-vos que el Curanto es menja a la Colònia Suïssa de San Carlos de Bariloche, que està situada a uns 30 km de la ciutat. Un cop arribes allà hi ha varis llocs on pots menjar-ne i viure’n l’experiència, nosaltres vam optar per anar a al restaurant de la família del fundador de la colònia (Víctor Goye).
Un cop arribes et trobes tres fosses, d’un metre d’ample per un i mig de llargada per uns vint centímetres de profunditat, i les tres enganxades per una punta. En la dels costats només hi havia terra humida, en la central unes pedres sobre les quals hi havia les restes del que semblava ser una foguera per fer-hi carn.
I llavors comença el “show” del curanto, que més enllà del menjar (6 peces de verdures o hortalisses i 5 trossos de carn, tot fet sota terra) també és la manera de fer-ho.
Apareixen els cuiners i comencen a apartar totes les brases per deixar lloc a les pedres que estan roents, seguidament mullen el terra que envolta les fosses, i comencen a posar les verdures (pastanaga, cebes, pomes, patates, moniatos, “zapallo”) i carns (pollastre, diferents parts de vedella, corder i xoriços). A sobre les verdures hi posen fulles de maqui, una planta segons diuen afrodisíaca… unes teles i a per segellar-ho tot una capa de sorra.
Si s’ha fet tot bé ha d’estar uns 20-30 minuts coent-se tot el menjar sense deixar anar cap fum, després d’aquesta estona comença a sortir fum per tot arreu, bon senyal, i finalment al cap de 45 minuts d’haver-ho posat tot, es retiren totes les capes i es comença a menjar.
Ara sí, bon profit!
Albert i Ànnia