Xile ens atrapa, sí, tal com sona.
Vam entrar a Xile com a variació de la ruta prevista, ja que en un principi la nostra idea era la d’anar pujant per la part Argentina de la serralada dels Andes, però no vam poder. Per la ruta 40 (la única que va vorejant els Andes) només hi circulen autobusos a partir del novembre. Per tant, la solució que se’ns va plantejar, i que uns nois catalans ens van ajudar a decidir, va ser la de fer el mateix trajecte però per la banda xilena dels Andes.
La Patagònia xilena, pels que no n’hagueu sentit a parlar, és increïble. Té uns paisatges que són infinitament més bonics que la part argentina. Aquesta última és seca, àrida i sembla més una estepa siberiana, mentre que la part xilena, és verda, frondosa i plena de llacs i fiords naturals.
Sabent això, evidentment us preguntareu (tal i com nosaltres ens vam preguntar només entrar-hi): com pot ser que la part més famosa de la Patagònia sigui l’argentina? Doncs bé, un cop vam començar a entrar dins del territori xilè ens vam adonar de les mancances que tenia.
Per començar, té un problema greu de transports públics. I és que per anar d’una ciutat a una altra només hi ha un parell busos setmanals (si tens sort); a més del problema afegit de que no hi ha informació enlloc, ni internet ni oficines de turisme. Res de res. Imagineu-vos arribar a un país, intentar buscar alguna forma per sortir del poble més decadent al que pugueu arribar i que et diguin, literalment: “el autobús va dando vueltas, lo tienes que pillar al vuelo”; i nosaltres li responem: “¿pero dónde lo esperamos?”, i ens contesta: “por ahí!”. En fi, és una quimera el fet de trobar informació!
Si penseu que això és un problema, no sabeu com és l’estat de les carreteres en aquella zona del país. Al ser una zona tant deshabitada i dispersa[*], el govern no hi presta quasi atenció. De fet, l’única carretera que connecta el país amb aquesta zona la va construir al 1980 el dictador militar Augusto Pinochet, i segueix tal qual.
Arribats a aquest punt, la millor solució que se’ns va acudir va ser la de fer autoestop. Alguns pensareu: bojos! Encara us passarà alguna cosa! Doncs per la vostra tranquil·litat us hem de dir que fer autoestop per la Patagònia és el més segur que hi ha. Vam anar en camions de patates, camionetes i fins i tot amb AMBULÀNCIA!! Vam arribar a recórrer uns 1.000km en autoestop.
Finalment vam arribar a Puerto Montt, ciutat ja situada al Xile no patagònic i per tant sí connectada al món. Però bé, com ens va anar passant en tot el trajecte, vam arribar a l’estació i òbviament no hi havia autobusos al nostre següent destí, San Carlos de Bariloche (Argentina), per tant, ens vam haver de quedar una nit extra.
En definitiva, Xile no ens va deixar marxar.
Albert i Ànnia