Dues i mitja del dematí. Sona el despertador. Tot fosc, només una petita llum que surt del mòbil que indica que és hora de llevar-se.
L’Ànnia salta del llit, l’Albert li costa més però finalment aconsegueix desenganxar-se dels llençols. Som dia 15 de Maig, som a pocs quilometres de l’aeroport de Suvarnabhumi de Bangkok. Avui tornem a casa.
Son les 4 de la matinada, ja hem fet tots els tràmits previs a volar, i ens disposem a fer temps a un bar qualsevol de l’aeroport fent el primer dels molts cafès que ens acompanyaran en les 29 hores de vols que ens venen per endavant.
Entre sorbet i sorbet, comencem a parlar dels 231 dies que portem fora de casa…
I bé, què voleu que us diguem del viatge que hem fet? Segurament podríem repassar els millors llocs, els més sorprenents o els més decebedors (que també n’hi ha).
Però no, avui això no toca.
Aquest viatge ha suposat moltíssimes coses per a nosaltres dos. Segurament, la més important ha estat veure que som capaços de fer el que ens proposem, que no hi ha res impossible i que perseguir els teus somnis, sempre té recompensa.
Durant el viatge, hem anat rebent les mostres de suport de molts de vosaltres, i no sabeu el que ens ha ajudat en moments difícils, perquè no sempre ens ho hem passat súper bé, també hi ha hagut molts moment complicats.
Ens hem quedat molt sorpresos de poder arribar a gent que nosaltres ni imaginàvem. Rebre correus de gent no coneixes demanant-te opinió o simplement felicitant-te és d’aquelles coses que ens emplenen d’orgull i satisfacció.
Gràcies a aquest viatge, hem conegut a gent increïble, ens han passat coses difícilment explicables i hem tingut la immensa sort de poder sortir a algun diari i televisió. Això són petites experiències que ens emportarem de tot això.
Realment, quan mires enrere t’adones de tot el que hem viscut, els paisatges que hem vist o els menjars que menjat. Però segurament això, no seria possible sense la gent que ens envolta.
Sabem, o ens podem imaginar, la dificultat que ha de suposar, afrontar tranquil•lament el més de desembre, pensant en les vacances de Nadal i que et vingui l’il•luminat del teu fill o filla i que et digui que se’n va amb la seva parella a donar la volta al món.
“N’estàs segur/a?”, “Us ho heu pensat bé?”, “Esteu bojos!”, “Com ho fareu?”, “On anireu?”, “I els diners?”, “I la carrera?”. Són alguns exemples dels milers de preguntes que ens van fer els nostres pares quan els ho vam dir. Però darrera aquestes preguntes, només hi havia la lògica preocupació d’uns pares que estimen als seus fills i que no volen que els passi res.
Hem de dir, que sense el seu suport aquest viatge no hagués estat possible, que molts dies que no estàvem del tot bé, ells ens donaven suport des de la distància, i que sempre, haguem fet el que haguem fet, ens han donat suport.
D’aquesta experiència en traurem moltes coses en el futur, la més important? Ja l’hem dit, lluitar pels teus somnis. La segona? Que amb el suport de la gent correcte, pots arribar a aconseguir la número u. I és que abans de marxar, molta gent ens preguntava si no ens feia por passar-nos tants dies l’un amb l’altre, i realment podem afirmar que no podríem haver fet un viatge així si l’Ànnia no hagués tingut a l’Albert i l’Albert no hagués tingut a l’Ànnia.
I això s’acaba, la part de post sensible s’acaba.
Viatjar mola molt! S’agraeix el suport rebut, però no oblidem que el motiu de fer aquest blog, és fer-vos morir d’enveja dos cops per setmana, i sí, hem arribat, però no us lliurareu de nosaltres tant fàcilment.
Pròximament, tornarem a la càrrega amb nous posts, noves fotos i més aventures i tips de viatges.
I qui sap si això és només un “pit stop” i en breus tornem a marxar….
Ànnia i Albert