Després de passar per la pitjor frontera de tot el viatge, el nostre següent destí va ser Phnom Penh, la capital de Cambodja.
Aquesta ciutat no és gaire gran. Compta amb un milió i mig d’habitants, que comparat amb les grans metròpolis que hem visitat, no és gaire. Seguint la dinàmica de les ciutat asiàtiques, està plena de vida al carrer, trobes menjar per tot arreu, en qualsevol carrer hi trobes roba, sabates i bosses (tot d’imitació)…
Però el més fascinant de Phnom Penh, no és el meravellós mercat central de la ciutat o el mercat rus, sinó la història que hi ha, que a més és molt desconeguda al primer món: la història dels Khmers Rojos.
L’arribada dels Khmers Rojos al poder
Per situar-vos una mica, el 1953 Cambodja va declarar la independència després d’haver estat molt sanys sota influència francesa. Posteriorment, als anys 70 a Cambodja hi governava un grup de militars que havien fet fora el príncep Norodom Sihanuk.
Per altra banda, naixien els Khmers Rojos, un derivat del partit comunista d’Indoxina. Aquests es van anar radicalitzant fins que al 1975 i amb l’ajuda del partit comunista del Vietnam, mitjançant un cop d’estat aconsegueixen fer-se amb el poder de Cambodja.
I a partir d’aquí comença una de les històries que et fa qüestionar l’honorabilitat de la humanitat. Com pot ser que el que va passar a Cambodja no hagi arribat a les escoles de Catalunya? Com és possible que un dels genocidis més gran de tots els temps es conegui tant poc?
I el més important de tot: Com pot la ignorància arribar a destruir un país? Anem a poc a poc.
Al 1975, els Khmers Rojos entren a Phnom Penh, la capital, per a fer-se amb el poder. A les poques hores, Pol Pot, el general Khmer, és nomenat dictador i tots els partits polítics, mitjans de comunicació i estaments governamentals són eliminats i/o manipulats pel nou govern. Comença l’època del terror.
El genocidi cambodjà
La filosofia de Pol Pot i els seus seguidors era convertir Cambodja en el país més comunista del món. És a dir, la seva idea era tornar als orígens de manera radical. Van fer anar a viure a tothom qui vivia en ciutats al camp, volien que tothom es dediqués a l’agricultura.
Per començar, van assassinar a qualsevol pensador, polític, professor, metge, matemàtic, banquer, escriptor, pintor, cantant, en definitiva, qualsevol persona que tingués estudis o que simplement, desenvolupés una professió que no tingués res a veure amb el camp. També van matar a tothom qui portés ulleres ja que per ells era signe d’intel·ligència.
Durant aquells 4 anys van morir 2 milions de persones assassinades per els Khmers Rojos i es calcula que entre 2 i 5 milions més a causa de la desnutrició i els treballs forçats als que eren sotmesos. Perquè si aconseguien salvar la vida i ser enviats al camp, el que els esperava no era una vida de granger tranquil·la, sinó jornades de 12 a 16 hores al camp, amb un plat d’arròs aigualit com a únic àpat del dia.
El que els Khmers Rojos no sabien era que la terra cambodjana no és la idònia per a cultivar-hi arròs. Ells que eren fills de la ciutat no havien treballat mai al camp i òbviament no sabien que allò que demanaven era impossible, ja que exigien una producció tres vegades per sobre del que es podia.
Per si tot això fos poc, van canviar el nom del país, que va passar d’anomenar-se Cambodja a República de Kamputxea Democràtica.
El que Pol Pot va aconseguir va ser un endarreriment de dècades, ja que a part d’assassinar a qualsevol persona amb estudis o professió, va fer cremar tots els llibres existents al país, va fer marxar i matar a qualsevol persona estrangera, fos diplomàtic o no i va convertir les escoles i universitats en presons.
Finalment al 7 de Gener de 1979, l’exèrcit vietnamita va alliberar Phnom Penh i va acabar-se l’època més negre d’aquest petit país del sud-est asiàtic.
La presó S-21
Quan estàvem a Phnom Penh vam tenir l’oportunitat de poder visitar la S-21, una de les presons més importants d’aquell temps. Allà van morir-hi més de 20.000 persones, només en van sortir en vida 11 presoners.
Avui la S-21 s’ha convertit en un museu i un memorial que explica el que va passar durant aquells anys, per deixar consciència històrica i perquè mai més passi res semblant. I és que allà on hi ha hagut un genocidi, normalment hi ha un memorial en record del que va passar. Un lloc on s’explica la història i es fa un petit homenatge a les víctimes i a les famílies d’aquestes.
I nosaltres ens preguntem: A Espanya, on hi va haver una terrible dictadura de més de 40 anys, on també es va matar i torturar, per què no hi ha cap museu ni memorial amb cara i ulls?
Per acabar, la conclusió que en traiem de Pol Pot i els seus Khmers Rojos és que la incultura i la ignorància són el pitjor mal que hi pot haver en una societat. Matar qualsevol persona pel fet de portar ulleres o d’haver estudiat és una estupidesa tant gran com voler conrear tres vegades més en un camp que no està preparat per fer-ho.
Ànnia i Albert