Després del decepcionant Barça-Madrid, el nostre rumb era la selva, la selva amazònica.
De La Paz a Rurrenabaque (ciutat a on comencen els tours per la selva) hi ha la carretera més perillosa del món, o si més no, fa uns anys ho era. I és que el trajecte són més de 12 hores en un autobús molt simple, a on no hi ha lavabo, ni aire condicionat, ni menjar, on hi ha més gent que seients… La carretera, a més de ser de terra, no superava els 4 metres d’amplada: a un costat hi tenies la muntanya i a l’altre un precipici de més de 40 metres… I en aquestes condicons hi circulaven cotxes, autobusos, camions i vehicles de tot tipus en els dos sentits.
Vam sortir a les 2 del migdia de La Paz i vam arribar l’endemà, a quarts de 4 de la matinada a Rurrenabaque. I pregunta’t, què fas a una ciutat que no coneixes, perdut per la terminal d’autobusos a les 4 del dematí?
En fi, més enllà del trajecte d’arribada, l’estada a Rurrenabaque, la selva i la pampa va ser increïble!
El tour va començar amb tres horetes de Jeep endinsant-nos entre poblets cada vegada més endins de la selva, seguides d’un dinar casolà, i llavors va venir l’autèntica aventura: vam navegar durant tres hores més amb canoa pel riu, fins arribar al conjunt de cabanes a on ens allotjaríem. Durant el viatge vam veure múltiples espècies d’aus, així com moltes capibares (el rosegador més gran del món, seria com un porc senglar amb cara de rata). I finalment també vam veure l’animal del que teníem més ganes de saber: el cocodril!
Durant el primer dia vam veure un centenar de cocodrils (pel cap baix!), tant de dia com de nit. De dia s’amagaven entre les llargarudes branques dels arbres que cobrien el riu, però a la nit, i amb l’ajuda d’una llanterna els podies detectar amb molta facilitat, ja que se’ls hi il·luminaven els ulls de color taronja.
El matí del segon dia, el vam dedicar quasi única i exclusivament a la recerca de l’anaconda. Sí, ho heu llegit bé, vam anar a buscar anacondes, i a sobre PAGANT!!! S’ha de dir que la zona a la que vam anar no solien mesurar més de dos o tres metres de llargada, però quan estàs caminant per uns aiguamolls on l’aigua t’arriba als genolls i saps que pot haver-hi serps de més de dos metres per sota l’aigua, doncs acollona una mica.
Després de sortir-ne vius, i havent-ne capturat una, vam anar a dinar. Tot seguit vam tornar a pujar a la canoa i ens en vam anar a pescar piranyes, els peixos carnívors. Per pescar-les, utilitzàvem carn de vedella, i vam aconseguir pescar-ne unes quantes que per sopar ens vam cruspir. Pels que sentiu curiositat, tenien un gust similar a una orada.
I finalment, l’últim dia ens en vam anar a nedar amb dofins. Al riu Yacumo (afluent de l’Amazones) hi habiten uns dofins rosats. I us preguntareu: però no han dit que hi havia molts cocodrils al riu? Estan bojos? Doncs sí, una mica bojos sí que estem, tot i que no tant per banyar-nos en un riu infestat de cocodrils. La qüestió, és que a on hi ha dofins rosats no hi ha cocodrils, i això es deu a que no s’estimen, sinó que s’ataquen. Amb la particularitat de que els dofins poden arribar a matar els cocodrils, perquè entre la panxa i l’esquena els cocodrils tenen una zona tova, a més a la zona esquerra s’hi ubica el cor. Els dofins, sabent això, ataquen allà amb el seu morro, fins que els maten. Per això quan hi ha dofins no hi ha cocodrils, i et pots arribar a banyar amb tranquil·litat.
Després de l’experiència vam tornar cap a Rurrenabaque. I tornant ens va passar l’enèsima aventura: a la nostra canoa se li va espatllar al motor i ens vam quedar més d’una hora navegant a la deriva, sota el sol imponent del migida.
Tot i això, l’experiència va ser increïble i és recomanable 100%.
Ànnia i Albert