Tot valorant el post fet sobre Reflexions de Sud-Amèrica, ens vam adonar que ens hi hem deixat el que segurament fa que aquest continent sigui tant especial. Que sense aquest element, ni els monuments, paisatges, menjars o animals no tindrien ni la meitat de valor del que tenen. I és que el millor de Sud-Amèrica és la seva gent.
Durant aquests quatre mesos que hem estat pel Nou Món, ens hem trobat amb desenes, centenars inclús amb milers de persones. I cap d’aquestes, ni una, ens ha volgut atracar, segrestar, insultar, increpar o ni tant sols ens ha dirigit una mala mirada.
Dit això, en general els Sud-Americans són apassionats, simpàtics, alegres i molt passionals. Sempre generalitzant, òbviament.
Com hem dit en algun post anterior, el argentins són parladors, i tenen la fama de que xerrant et poden arribar a convèncer de tot. La nostra experiència amb els argentins és excel·lent, podem afirmar que són molt hospitalaris. En qualsevol moment et poden convidar a un mate i si tot va bé, acabarà amb un ‘asado’.
Tot i que els xilens i els argentins tenen moltíssimes coses en comú (això a ells no els hi digueu que no els agrada que els comparin, no s’estimen gaire), una cosa que els diferencia molt és el caràcter. Els xilens són més introvertits i continguts a l’hora d’expressar emocions. En certa manera, ens recorden força als catalans, ja que nosaltres també som més callats, introvertits i treballadors (comparant-nos amb altres països).
Un dels problemes de Sud-Amèrica, sobretot d’Argentina, és el descontrol sobre la immigració. A Argentina hi van a buscar una vida millor gent que prové sobretot de Paraguai, Bolívia, Perú i Equador; i últimament també de Veneçuela. Van a Argentina ja que Xile té unes polítiques migratòries molt més restrictives.
Tristament, la poca gestió que fa el govern d’Argentina en l’àmbit de la immigració, fa que es creïn tensions entre els autòctons i els nouvinguts. I això, sovint desencadena en pensaments i actituds racistes dels argentins cap als que sobretot, tenen un color de pell diferent. Salta a la vista que la majoria de peruans i bolivians provenen dels inques, amb els seus trets diferencials.
Aquesta situació ens ha recordat a escenes que també es recreen a Europa, on a vegades, el color de la pell i l’origen, senten precedents injustos.
Un món a part són Bolívia i Perú, el context econòmic i racial dels quals és molt diferent. Aquí hem comprovat que les condicions geogràfiques i climatològiques, són elements claus en determinar el caràcter d’un país.
A Bolívia ens vam trobar amb una gent molt i molt treballadora i sacrificada; als qui la vida i la història havia tractat amb duresa. Sorprenentment, tot i haver de viure amb molt menys del que nosaltres tenim i haver de treballar de sol a sol, eren la gent més feliç del món. Això és de les coses que més ens han agradat d’ells i de les que més ens han fet reflexionar de tot el viatge: Hem vist senyores de 60-70-80 anys, treballant i caminant pel camp a 4.000 metres d’altura, carregant més de 10 quilos a l’esquena… I quan algú com nosaltres se’ls hi acosta per preguntar una indicació o direcció, elles, amb un somriure d’orella a orella, contesten amb tota l’alegria del món!
Finalment, amb la gent del Perú podríem resumir una mica el tarannà de la gent sud-americana. Són molt i molt treballadors, però alhora molt oberts i hospitalaris. Estan molt acostumats als turistes, a que preguntin i que siguin pesats (perquè a vegades ho som molt!!). Tot i així, no perden la paciència i t’aconsellen el millor que saben.
De les coses que més ens han sorprès dels peruans, és que tinguin el que tinguin, ho compartiran: dos llits per cinc persones, un pollastre per deu… Tot el que tinguin, t’ho oferiran!
D’aquests quatre mesos ens quedem amb tot això i molt més! I sobretot donar les gràcies a totes aquelles meravelloses persones anònimes que ens han ajudat, i d’altres no tant anònimes, que ens han obert les seves cases: l’Andrea i en Marcelo, la Viviana i el seu marit, en Martí, l’Enrique i tota la seva família, la Toñi amb el seu fill Enrique i tots els seus germans, i a la Lourdes i el seu fill Alejandro. Gràcies! 🙂
Sud-Amèrica és enèrgic, inesperat, alegre i apassionat, però si per alguna raó s’hi ha d’anar és per conèixer la seva gent, que fan que aquest continent sigui tant especial.
Ànnia i Albert.