A Argentina tot són distàncies enormes. Alguns exemples són que a Buenos Aires “las quadras” (illes de cases) ocupen més de cent números d’edificis; o que quan vam decidir marxar de la capital per començar a explorar el país, l’autobús va tardar dues hores en sortir de la ciutat. Res en comparació a les 20 hores que va tardar en arribar a Puerto Madryn, el segon punt de la nostra ruta per Argentina.
Puerto Madryn és una ciutat a la costa atlàntica, al sud de Buenos Aires, que la visiten milers d’argentins i estrangers cada any per veure-hi elefants marins, balenes, orques, pingüins i molts altres éssers que no ronden per les nostres terres. Tota aquesta riquesa faunística fa que visitar la Reserva Natural on es troben, la Península Valdés, resulti extremadament car.
Doncs bé, com que la nostra economia ens ha d’arribar per recórrer molt de món, al arribar a Puerto Madryn no se’ns va acudir res més que llogar dues bicicletes per anar a buscar les balenes nosaltres mateixos, sense pagar perquè ens portessin amb vaixell.
Amb un dia ja havíem oblidat que les distàncies a Argentina són molt més extenses del que et diuen els locals. Vam pedalar més de 40 km per carreteres de grava polsoses i amb un vent petagònic que ens tombava, però hem de reconèixer que va valdre molt la pena. Les balenes amb la marea alta s’acosten a la playa del Doradillo, a rascar-se el llom, de manera que des de la platja les veus a menys de 5 metres de distància, i a més moltes, perquè al ser època de criança, venen totes juntes!
Després de “vèncer el sistema”, el segon i el tercer dia sí que vam pagar perquè ens portessin a veure elefants marins i pingüins (hi havia més de 100 km i amb bicicleta ja no ho veiem clar, a més el mal de cul era considerable…).
El dia que vam anar a veure els pingüins a Punta Tombo, encara no ens el creiem. Vam començar el dia malament perquè després de llevar-nos a quarts de set del matí, l’agència que ens havia de recollir per anar a veure la pingüinera més gran de Sud-Amèrica, es va oblidar de nosaltres. Dos hores més tard, ens van enviar un cotxe amb un taxista privat acompanyat de la seva dona, que ens hi va dur. Com que el camí era tant llarg i els argentins xerren tant, vam acabar explicant-nos la vida amb en Marcelo i l’Andrea. Tot plegat va acabar amb un asado de luxe per sopar a casa seva…
Albert i Ànnia
