Després d’aquest començament tant espectacular i sofert de Bolívia, tocava viatjar una mica per l’interior del país. Així doncs, ens vam carregar de molta paciència i vam començar a fer hores d’autobusos com bojos.
Tant bon punt vam arribar a Uyuni ciutat, ens vam dirigir “a la terminal”. Ho posem entre cometes ja que no hi havia cap edifici amb totes les empreses venent els tiquets; sinó que era un carrer de terra (com tots els del poble), a on hi havia tot de dones cridant les destinacions dels autobusos de les seves empreses. Al final vam aconseguir un bitllet que anava cap a Potosí.
Potosí, famosíssima durant l’època colonial, ja que va ser la ciutat més rica de tota Amèrica entre els segles XVII i XVIII. D’aquí ve l’expressió: vals un Potosí! Això es deu a que els espanyols van descobrir-hi la mina de plata més pròspera de l’època, que va finançar durant dos segles les guerres de l’imperi espanyol.
Llavors la ciutat va entrar en època de decadència, i es diu que a hores d’ara encara no n’ha sortit. Nosaltres podem afirmar que és una de les ciutats més boniques i autèntiques de Bolívia. Amb el seu centre històric on encara conserven carrers, places i edificis colonials. A més dels seus mercats i la gran quantitat de menjar que hi ha al carrer. Personalment en guardarem un gran record.
Seguidament vam anar cap a Sucre, la capital constitucional del país i ciutat a on es va firmar la Declaració d’Independència. Sí, ho heu llegit bé, la capital constitucional de Bolívia. Aquest país té dues capitals, una és Sucre, a on es va firmar la independència i és capital segons la constitució boliviana. Avui encara és seu d’un dels tres poders governamentals: el judicial. Els altres dos poders estan a La Paz, l’altre capital del país.
Sucre a part de ser una de les capitals, és també la ciutat més bonica del país. Les seves grans avingudes plenes d’arbres, els blancs edificis colonials, els mercats a on pots menjar la cuina típica del país, a més de degustar els millors sucs tropicals de la ciutat… La fan un lloc màgic on passar-hi uns dies. També disposa d’un museu a on s’explica tota la història de la independència de Bolívia, primer dels espanyols i després del Alto Perú (actual Perú).
L’altra capital de Bolívia, va ser l’última parada de la nostra ruta pel centre del país de l’altiplà. País de l’altiplà perquè la major part de Bolívia està a més de 3.500 metres d’altura, i sempre envoltat per muntanyes enormes de més de cinc mil. La Paz no és tant bonica ni colonial com les ciutats anteriors, però com tota capital de país, té coses interessants. Ah, i també ens va servir per poder mirar el clàssic (Barça-Madrid).
Tot aquest tour que va durar unes dues setmanetes, ens va servir per poder observar com viu la major part de la població boliviana. I és que la majoria és extremadament pobre, molts i molts nens han de fer 1 o 2 hores caminant fins arribar a l’escola (I HI VAN!), i la major part de la població encara depèn del que puguin cultivar en els seus horts per poder menjar. Tot i això, és el país més autèntic al que hem estat i un dels més espectaculars de tot Sud Amèrica.
Ànnia i Albert
